Divendres, 23 d'abril
Originals
.jpg)
Ets un hortera noi. Quan et vaig comentar: "sigues original aquest any...", la vaig ben cagar. No ho havia d'haver fet. Era una manera de dir que la volia de primera mà, no d'aquelles que et regalaven a la caixa o a la xarcuteria i que l'endemà es pansien. Si ja et tenia per un rata, ara no sé què seràs. Mira que aparèixer amb una rosa blava! Primer m'he pensat que tenia una brossa a l'ull. Però ni brossa, ni res. D'original ho és, no et diré que no, però no fa Sant Jordi, ves. ¿No has vist que era una rosa de tintoreria, com aquells pollets que tintaven fa uns anys?
Ja em diràs on la poso ara... perquè amb la vermella que m'he comprat no hi lliga pas. Per molt a Barça que faci.
Rosa d'Abril
mas Originals
Ets un hortera noi. Quan et vaig comentar: "sigues original aquest any...", la vaig ben cagar. No ho havia d'haver fet. Era una manera de dir que la volia de primera mà, no d'aquelles que et regalaven a la caixa o a la xarcuteria i que l'endemà es pansien. Si ja et tenia per un rata, ara no sé què seràs. Mira que aparèixer amb una rosa blava! Primer m'he pensat que tenia una brossa a l'ull. Però ni brossa, ni res. D'original ho és, no et diré que no, però no fa Sant Jordi, ves. ¿No has vist que era una rosa de tintoreria, com aquells pollets que tintaven fa uns anys?Ja em diràs on la poso ara... perquè amb la vermella que m'he comprat no hi lliga pas. Per molt a Barça que faci.
Rosa d'Abril
Dimecres, 21 d'abril
Per si plou...
Els col.leccionistes de firmes estan contents aquest any. Les distribuïdores de llibres han ideat un sistema que els farà guanyar temps: la papereta de sant Jordi. Marcant el nom del seu autor preferit en la franja horària que més li convingui, l'aspirant a la firma s'estalvirà cues (i baralles) innecessàries i disposarà de tot temps del món per descobrir llibres d'altres autors.
Disponible a totes les llibreries a partir de demà .
Llibres al sol
Joan F. Mira
Els que, d'una manera o altra, participen en la mateixa empresa, una mica suïcida. saben com és de dur i complicat aquest ofici d'escriure i els oficis amics d'editor o de llibreter, i com és de difícil fer arribar aquest producte nostre, els fulls de paper relligat, a l'atenció i a les mans dels hipotètics lectors. Al nostre país, no sé si per excepció o per alguna regla, hi ha un dia a l'any que aquest contacte es fa en forma de festa massiva, amb el pretext o l'excusa d'aquell cavaller inexistent, sant Jordi, que matà el drac i salvà la princesa. Per alguna raó epidèrmica o profunda, la plenitud de la primavera, la caloreta i l'aire tebi, la pell humana que torna a la llum i la reactivització de les diferents sabes de la vida, aquestes coses, ací van associades a l'eixida dels llibres al carrer. Com si també els llibres foren plantes que hivernen, pells que es cobreixen pel fred, i al mes d'abril reviuen i es destapen, ixen al sol, i volen dels taulells dels venedors a les butxaques dels compradors, que és del que es tracta en definitiva, amb rosa o sense rosa. Fins aquí, no hi tindria res a dir: em sembla de primera que els llibres, com els cotxes o els mobles, tinguen també el seu dia de l'any o la seua fira. Alguna en conec, com la de Frankfurt o la de Torí. Cal atraure la gent a l'encontre del paper relligat, gran invent dels primers temps del cristianisme (així la doctrina circulava més comodament que els antipàtics rotllos o volums), cal fer negoci, ja que sense l'empresa i el seu benefici ni les sabates arribarien als peus dels caminants ni els llibres a les mans dels lectors. Perfecte, ja ho he dit. Però... però. Com que les festes i fires i dies del llibre se suposa que tenen un fonament en la cultura, en la literatura (siga el que siga aquesta estranya cosa), i finalment en els autors dels papers impresos, personatges altament interessants i populars com sap tothom, el resultat, la fastigosa vanitat, és la cerimònia i ritual de la firma.
Som un gremi especial, som escriptors, som artistes. Els pintors firmen també les seues teles o papers, però és una altra cosa: sense la firma l'obra pareix que no té cap valor, la firma és tot (què val una obra de Tàpies si no està firmada per Tàpies, què val qualsevol esborrany o gargot si està firmat per Picasso?). Els músics en tot cas firmen algun disc, o algun programa de concert (fetitxisme), però no firmen exemplars de partitura. En fi, que jo no he acabat mai d'entendre l'incremet del valor, sentimental, intel.lectual o comercial, que té un llibre firmat per un autor. Sobretot quan es tracta d'autors que no tindran mai un premi Nòbel, i per tant els seus llibres firmats, els seus papers privats, els manuscrits o les cartes als amics, no acabaran venuts en pública subhasta. Per aquestes raons incomprensibles, doncs, el dia de sant Jordi de l'any 2003, a Barcelona, un servidor (enemic ritual de la firma, però que l'any passat no se'n pogué escapar) hagué de passar tot el dia de paradeta en paradeta, firmant pacientment viatges al Purgatori als compradors que, excepcionalment, no feien cua per la firma d'Antonio Gala, d'Andreu Buenafuente, de la Filla del Ganges o de l'estrella del moment. Al meu costat col.legues sense fortuna eventual s'avorrien mirant com jo firmava, com he fet jo alguna altra vegada quan, per força, he hagut he hagut de seure a la vora d'algun gran firmador. Firmar és molt cansat, no firmar cansa encara més: cansa la moral. I tot plegat em produeix una perplexitat infinita: què fan amb el llibre firmat, els compradors esforçats?, el llegeixen amb més gust? li trauen més profit? Per què el senyor Jordi Pujol em demanà que li firmara un llibre, el primer que comprava aquell dia? només per ritual? La conclusió, estimats lectors, és que vostès el que haurien de fer no és buscar firmes sinó buscar llibres per llegir. Fins i tot en la festa de sant Jordi d'enguany, on jo no firmar? res. Perquè d'un llibre no val la firma ni el nom de l'autor: valen les pàgines, les ratlles, les paraules, i això és més que prou.
El Temps/ 19-4-04
mas Per si plou...
Els col.leccionistes de firmes estan contents aquest any. Les distribuïdores de llibres han ideat un sistema que els farà guanyar temps: la papereta de sant Jordi. Marcant el nom del seu autor preferit en la franja horària que més li convingui, l'aspirant a la firma s'estalvirà cues (i baralles) innecessàries i disposarà de tot temps del món per descobrir llibres d'altres autors. Disponible a totes les llibreries a partir de demà .
Llibres al sol
Joan F. Mira
Els que, d'una manera o altra, participen en la mateixa empresa, una mica suïcida. saben com és de dur i complicat aquest ofici d'escriure i els oficis amics d'editor o de llibreter, i com és de difícil fer arribar aquest producte nostre, els fulls de paper relligat, a l'atenció i a les mans dels hipotètics lectors. Al nostre país, no sé si per excepció o per alguna regla, hi ha un dia a l'any que aquest contacte es fa en forma de festa massiva, amb el pretext o l'excusa d'aquell cavaller inexistent, sant Jordi, que matà el drac i salvà la princesa. Per alguna raó epidèrmica o profunda, la plenitud de la primavera, la caloreta i l'aire tebi, la pell humana que torna a la llum i la reactivització de les diferents sabes de la vida, aquestes coses, ací van associades a l'eixida dels llibres al carrer. Com si també els llibres foren plantes que hivernen, pells que es cobreixen pel fred, i al mes d'abril reviuen i es destapen, ixen al sol, i volen dels taulells dels venedors a les butxaques dels compradors, que és del que es tracta en definitiva, amb rosa o sense rosa. Fins aquí, no hi tindria res a dir: em sembla de primera que els llibres, com els cotxes o els mobles, tinguen també el seu dia de l'any o la seua fira. Alguna en conec, com la de Frankfurt o la de Torí. Cal atraure la gent a l'encontre del paper relligat, gran invent dels primers temps del cristianisme (així la doctrina circulava més comodament que els antipàtics rotllos o volums), cal fer negoci, ja que sense l'empresa i el seu benefici ni les sabates arribarien als peus dels caminants ni els llibres a les mans dels lectors. Perfecte, ja ho he dit. Però... però. Com que les festes i fires i dies del llibre se suposa que tenen un fonament en la cultura, en la literatura (siga el que siga aquesta estranya cosa), i finalment en els autors dels papers impresos, personatges altament interessants i populars com sap tothom, el resultat, la fastigosa vanitat, és la cerimònia i ritual de la firma.
Som un gremi especial, som escriptors, som artistes. Els pintors firmen també les seues teles o papers, però és una altra cosa: sense la firma l'obra pareix que no té cap valor, la firma és tot (què val una obra de Tàpies si no està firmada per Tàpies, què val qualsevol esborrany o gargot si està firmat per Picasso?). Els músics en tot cas firmen algun disc, o algun programa de concert (fetitxisme), però no firmen exemplars de partitura. En fi, que jo no he acabat mai d'entendre l'incremet del valor, sentimental, intel.lectual o comercial, que té un llibre firmat per un autor. Sobretot quan es tracta d'autors que no tindran mai un premi Nòbel, i per tant els seus llibres firmats, els seus papers privats, els manuscrits o les cartes als amics, no acabaran venuts en pública subhasta. Per aquestes raons incomprensibles, doncs, el dia de sant Jordi de l'any 2003, a Barcelona, un servidor (enemic ritual de la firma, però que l'any passat no se'n pogué escapar) hagué de passar tot el dia de paradeta en paradeta, firmant pacientment viatges al Purgatori als compradors que, excepcionalment, no feien cua per la firma d'Antonio Gala, d'Andreu Buenafuente, de la Filla del Ganges o de l'estrella del moment. Al meu costat col.legues sense fortuna eventual s'avorrien mirant com jo firmava, com he fet jo alguna altra vegada quan, per força, he hagut he hagut de seure a la vora d'algun gran firmador. Firmar és molt cansat, no firmar cansa encara més: cansa la moral. I tot plegat em produeix una perplexitat infinita: què fan amb el llibre firmat, els compradors esforçats?, el llegeixen amb més gust? li trauen més profit? Per què el senyor Jordi Pujol em demanà que li firmara un llibre, el primer que comprava aquell dia? només per ritual? La conclusió, estimats lectors, és que vostès el que haurien de fer no és buscar firmes sinó buscar llibres per llegir. Fins i tot en la festa de sant Jordi d'enguany, on jo no firmar? res. Perquè d'un llibre no val la firma ni el nom de l'autor: valen les pàgines, les ratlles, les paraules, i això és més que prou.
El Temps/ 19-4-04
Diumenge, 13 de juliol del 2003
Carrils de primera
Apreciat Sant Cristòfol ( nascut Rèprobe )
Encara que hagin passat 3 dies de la teva onomàstica, aprofito l'ocasió per felicitar-te. Ja sé que ets un sant pluriempleat perquè, a més dels conductors, ets patró d'altres gremis ( nota 1) , però com que tu em vas vendre la protecció ( i no dic ara la moto...) a tu et toca atendre la reclamació. Recorda que quan vaig decidir tornar a posar-me sota la teva tutela et vaig preguntar si em garantiries una proteccció constant i em vas contestar que sí, que no patís que sempre voltaries per allà ( bé, tu, o un delegat teu, suposo).
Com que no vam concretar res més, jo m'hi vaig llençar. Em deia "tu tranquil.la, que ja hi algú allà dalt que hi veu més i vetlla per tu", el que no pensava és que això signifiqués no bellugar-me mai del carril de la dreta (els dels lents, ja ho pots ben dir). ¿És que fas distinció entre els conductors?. Perquè, a veure, si els senyals diuen "Prohibit anar a més de 120" jo no hi vaig, agafo els 90, 100, màxim 110 o 120, i em refio que els altres faran el mateix. Però, pel que he vist, això de 120 deu ser una broma o està mal escrit, perquè la majoria no baixa de 120. Jo ja no provo de sortir-me de la ratlla per si molesto.
Aprofitant que ara toca renovar el contracte, voldria que m'aclarissis els següents punts: ( digue'm malpensada i encertaràs)
a) Si aquests han hagut de pagar un plus per la teva protecció en els carrils més ràpids. Això s'avisa abans i es posa al catàleg amb lletra ben grossa.
b) Si això em passa perquè no porto cap medalleta de les teves. Sempre he pensat que "els sants no curen d'aquestes coses materials". A més, molts no la porten i no els passa pas això.
c) Si tots aquells que porten el mòbil enganxat a l'orella mentre condueixen tenen línia directa amb tu per aconseguir els teus favors. (si no és així, no entenc com no se la foten)
d) Si reps comissions dels fabricants cotxes per donar un tracte de favor als que corren més.
I jo que creia que això de la protecció significava que quan sortís a la carretera em faries fora els altres cotxes perquè passés jo! Ara veig com estava d'equivocada i que els sants treballeu a preufet i us veneu al millor postor.
Una conductora confiada
(nota 1) Sant Cristòfol és patró dels conductors d’automòbils (des del 1907), dels arquers, dels enquadernadors de llibres, dels tenyidors, dels constructors de rais, dels jardiners, dels portadors de càrregues, dels pilots, dels mariners, dels fruiters, dels fusters, dels viatjants, dels nens dèbils, etc. Protegeix contra els dimonis i les adversitats en general, contra les inundacions, els temporals, la calamarsa, la fam, la pesta, les ferides i el mal de queixal.
mas Carrils de primera
Apreciat Sant Cristòfol ( nascut Rèprobe ) Encara que hagin passat 3 dies de la teva onomàstica, aprofito l'ocasió per felicitar-te. Ja sé que ets un sant pluriempleat perquè, a més dels conductors, ets patró d'altres gremis ( nota 1) , però com que tu em vas vendre la protecció ( i no dic ara la moto...) a tu et toca atendre la reclamació. Recorda que quan vaig decidir tornar a posar-me sota la teva tutela et vaig preguntar si em garantiries una proteccció constant i em vas contestar que sí, que no patís que sempre voltaries per allà ( bé, tu, o un delegat teu, suposo).
Com que no vam concretar res més, jo m'hi vaig llençar. Em deia "tu tranquil.la, que ja hi algú allà dalt que hi veu més i vetlla per tu", el que no pensava és que això signifiqués no bellugar-me mai del carril de la dreta (els dels lents, ja ho pots ben dir). ¿És que fas distinció entre els conductors?. Perquè, a veure, si els senyals diuen "Prohibit anar a més de 120" jo no hi vaig, agafo els 90, 100, màxim 110 o 120, i em refio que els altres faran el mateix. Però, pel que he vist, això de 120 deu ser una broma o està mal escrit, perquè la majoria no baixa de 120. Jo ja no provo de sortir-me de la ratlla per si molesto.
Aprofitant que ara toca renovar el contracte, voldria que m'aclarissis els següents punts: ( digue'm malpensada i encertaràs)
a) Si aquests han hagut de pagar un plus per la teva protecció en els carrils més ràpids. Això s'avisa abans i es posa al catàleg amb lletra ben grossa.
b) Si això em passa perquè no porto cap medalleta de les teves. Sempre he pensat que "els sants no curen d'aquestes coses materials". A més, molts no la porten i no els passa pas això.
c) Si tots aquells que porten el mòbil enganxat a l'orella mentre condueixen tenen línia directa amb tu per aconseguir els teus favors. (si no és així, no entenc com no se la foten)
d) Si reps comissions dels fabricants cotxes per donar un tracte de favor als que corren més.
I jo que creia que això de la protecció significava que quan sortís a la carretera em faries fora els altres cotxes perquè passés jo! Ara veig com estava d'equivocada i que els sants treballeu a preufet i us veneu al millor postor.
Una conductora confiada
(nota 1) Sant Cristòfol és patró dels conductors d’automòbils (des del 1907), dels arquers, dels enquadernadors de llibres, dels tenyidors, dels constructors de rais, dels jardiners, dels portadors de càrregues, dels pilots, dels mariners, dels fruiters, dels fusters, dels viatjants, dels nens dèbils, etc. Protegeix contra els dimonis i les adversitats en general, contra les inundacions, els temporals, la calamarsa, la fam, la pesta, les ferides i el mal de queixal.
Dissabte 21 de juny del 2003
Fogueres al sol
Abans les fogueres de Sant Joan es preparaven amb mobles vells i fustes inservibles i es plantaven a qualsevol descampat perquè cremessin a la nit. Dies d'intensa activitat precedien aquest moment i, moltes vegades, un llumí enemic les feia cremar abans d'hora. Els petards i els coets no feien la seva aparició fins al moment de l'encesa i l'endemà tot era buscar pel terra les municions que no havien petat. El sol del 22 de juny era ja un sol diferent al del dia abans i quan el vèiem ja sàbiem que aquell dia començava la temporada de platja. No abans.
Aquest ritual, imposat pels horaris laborals i pels costums d'aquells temps, se seguia any rera any i pocs s'atrevien a trencar-lo.
Ara que no hi ha solars on plantar una foguera i que els petards no respecten les tradicions, els nostres cossos són petites fogueres de vanitats diürnes quan es planten a la platja i deixen que les cremi el sol.
mas Fogueres al sol
Abans les fogueres de Sant Joan es preparaven amb mobles vells i fustes inservibles i es plantaven a qualsevol descampat perquè cremessin a la nit. Dies d'intensa activitat precedien aquest moment i, moltes vegades, un llumí enemic les feia cremar abans d'hora. Els petards i els coets no feien la seva aparició fins al moment de l'encesa i l'endemà tot era buscar pel terra les municions que no havien petat. El sol del 22 de juny era ja un sol diferent al del dia abans i quan el vèiem ja sàbiem que aquell dia començava la temporada de platja. No abans.
Aquest ritual, imposat pels horaris laborals i pels costums d'aquells temps, se seguia any rera any i pocs s'atrevien a trencar-lo.
Ara que no hi ha solars on plantar una foguera i que els petards no respecten les tradicions, els nostres cossos són petites fogueres de vanitats diürnes quan es planten a la platja i deixen que les cremi el sol.
Dimecres, 23 d'abril del 2003
vermell
Quan els déus movien els fils de la història i els herois encara tenien temps, entre combat i combat, d'apiadar-se de l'enemic i plorar junts els seus morts, una guerra era una epopeia.
Quan els cavallers mataven dracs a cops de llança per quedar-se donzelles i rescat, la seva gesta es convertia en llegenda.
Ara que estem mancats de déus, herois, cavallers i dracs que ens amaguin que tot combat és sempre una tragèdia, potser un llibre ens ho farà creure. Ara que sabem que d'unes gotes de sang no floreix res, potser una rosa ho aconseguirà.
Feliç Sant Jordi.
mas vermell
Quan els déus movien els fils de la història i els herois encara tenien temps, entre combat i combat, d'apiadar-se de l'enemic i plorar junts els seus morts, una guerra era una epopeia. Quan els cavallers mataven dracs a cops de llança per quedar-se donzelles i rescat, la seva gesta es convertia en llegenda.
Ara que estem mancats de déus, herois, cavallers i dracs que ens amaguin que tot combat és sempre una tragèdia, potser un llibre ens ho farà creure. Ara que sabem que d'unes gotes de sang no floreix res, potser una rosa ho aconseguirà.
Feliç Sant Jordi.
Divendres, 14 de febrer del 2003
Una carta per a un dia com avui. 14 F
Carta que va sortir fa uns dies perquè arribés avui al seu destinatari. El seu autor, Enrique Mochales, la va publicar ja fa uns dies a d'edició del País Basc del diari El Pais. El qui parla és un nen que no sap ben bé què regalar a la seva amigueta. Bé, parla d'això i de moltes coses més. Si voleu, podeu llegir-lo en la versió original
Regals amorosos
D’aquí poc serà el dia de Sant valentí, encara que el pare i la mare ja no es regalen res. El pare em va explicar una vegada que, quan eren promesos, li va enviar a la mare una dotzena de roses vermelles a la feina el dia 14 de febrer. Llavors la mare es va posar furiosa, li va dir que com se li podia ocórrer enviar-li roses el Dia de Sant Valentí, que li semblava una bajanada com una casa, que havia passat molta vergonya a la feina, el pare li va assegurar, gairebé plorant, que no entenia res, i que de vegades no sabia com encertar-la. Bé, coses dels grans.
Jo, encara que sóc una mica petit, ja tinc nòvia. Mai ens hem regalat res el 14 de febrer, potser perquè només hi ha un 14 de febrer a l’any i ens coneixem des de fa una setmana i mitja. Però aquest 14 de febrer tinc unes quantes idees sobre el que puc regalar. El primer que vaig pensar va ser obrir la guardiola de llauna on tinc els meus estalvis. El problema és que quan la vaig obrir, ¡zas!, vaig trobar-hi unes quantes pessetes platejades per les quals no et donaran res fins que no passin cent anys. Em vaig adonar que ni treballant en una fàbrica de sabates esportives a Tailandia aconseguiria prou diners per comprar un regal, així que vaig pensar en l’abric d’astracà que fa temps que la mare tenia a l’armari, però quan li vaig dir ella va riure molt i m’engegà a jugar.
Vaig remenar els calaixos per veure si tenia altres coses i vaig trobar el següent: un ou podrit que guardava per llançar-lo pel balcó, una col.lecció de paneroles mortes, una bossa de cargolets buits, dues piules sense petar, i un puro mig trencat que li havia agafat al pare. La veritat és que era poca cosa. Vaig estar pensant de fer-li un collaret de cargolets, i, ja posats, de fumar-me el puro, però el problema eren els cargolets, a ningú li faria il.lusió posar-se un collaret de cargolets, si no se’l podia menjar. ¡ Si com a mínim els caragolets estiguessin plens!
Avui, després de pensar-ho una estona, he trobar alguna cosa per regalar-li. Com ara estic ensenyant al pare a utilitzar Internet, una tarda que ell no hi sigui li regalaré a la meva nòvia un atac informàtic al Pentàgon. ¡Serà divertidíssim! Apuntarem els missils d’Israel cap a Washington, i els de Xina cap a Rusia, i els de França cap a... Bé, ja ho pensarem. En farem una de grossa, com els de la pel.lícula, i ens farem famosos. Sortirem a la tele com els de Operación Triunfo i Gran Hermano i Un paso adelante. ¡ Tots els líders polítics ens vindran al darrera! Segur que el primer que faran serà preguntar-nos què volem. I llavors jo aprofiraré i els diré “Mil milions de dolars i una dotzena de roses vermelles”. Però, clar, potser la meva nòvia és com la mare, i no li molen les roses.
No sé per què, quan intentes fer el millor regal del món, un es posa tan nerviós. No és una sensació agradable. T’adones que a la teva nòvia no li agradaria un ou podrit, i, ves a saber, tampoc la col.lecció de paneroles mortes, encara que n'hi hagi de les grosses. Potser el pare tingui raó, i de vegades un no sàpiga com encertar-la.
mas Una carta per a un dia com avui. 14 F
Carta que va sortir fa uns dies perquè arribés avui al seu destinatari. El seu autor, Enrique Mochales, la va publicar ja fa uns dies a d'edició del País Basc del diari El Pais. El qui parla és un nen que no sap ben bé què regalar a la seva amigueta. Bé, parla d'això i de moltes coses més. Si voleu, podeu llegir-lo en la versió original
Regals amorosos
D’aquí poc serà el dia de Sant valentí, encara que el pare i la mare ja no es regalen res. El pare em va explicar una vegada que, quan eren promesos, li va enviar a la mare una dotzena de roses vermelles a la feina el dia 14 de febrer. Llavors la mare es va posar furiosa, li va dir que com se li podia ocórrer enviar-li roses el Dia de Sant Valentí, que li semblava una bajanada com una casa, que havia passat molta vergonya a la feina, el pare li va assegurar, gairebé plorant, que no entenia res, i que de vegades no sabia com encertar-la. Bé, coses dels grans.
Jo, encara que sóc una mica petit, ja tinc nòvia. Mai ens hem regalat res el 14 de febrer, potser perquè només hi ha un 14 de febrer a l’any i ens coneixem des de fa una setmana i mitja. Però aquest 14 de febrer tinc unes quantes idees sobre el que puc regalar. El primer que vaig pensar va ser obrir la guardiola de llauna on tinc els meus estalvis. El problema és que quan la vaig obrir, ¡zas!, vaig trobar-hi unes quantes pessetes platejades per les quals no et donaran res fins que no passin cent anys. Em vaig adonar que ni treballant en una fàbrica de sabates esportives a Tailandia aconseguiria prou diners per comprar un regal, així que vaig pensar en l’abric d’astracà que fa temps que la mare tenia a l’armari, però quan li vaig dir ella va riure molt i m’engegà a jugar.
Vaig remenar els calaixos per veure si tenia altres coses i vaig trobar el següent: un ou podrit que guardava per llançar-lo pel balcó, una col.lecció de paneroles mortes, una bossa de cargolets buits, dues piules sense petar, i un puro mig trencat que li havia agafat al pare. La veritat és que era poca cosa. Vaig estar pensant de fer-li un collaret de cargolets, i, ja posats, de fumar-me el puro, però el problema eren els cargolets, a ningú li faria il.lusió posar-se un collaret de cargolets, si no se’l podia menjar. ¡ Si com a mínim els caragolets estiguessin plens!
Avui, després de pensar-ho una estona, he trobar alguna cosa per regalar-li. Com ara estic ensenyant al pare a utilitzar Internet, una tarda que ell no hi sigui li regalaré a la meva nòvia un atac informàtic al Pentàgon. ¡Serà divertidíssim! Apuntarem els missils d’Israel cap a Washington, i els de Xina cap a Rusia, i els de França cap a... Bé, ja ho pensarem. En farem una de grossa, com els de la pel.lícula, i ens farem famosos. Sortirem a la tele com els de Operación Triunfo i Gran Hermano i Un paso adelante. ¡ Tots els líders polítics ens vindran al darrera! Segur que el primer que faran serà preguntar-nos què volem. I llavors jo aprofiraré i els diré “Mil milions de dolars i una dotzena de roses vermelles”. Però, clar, potser la meva nòvia és com la mare, i no li molen les roses.
No sé per què, quan intentes fer el millor regal del món, un es posa tan nerviós. No és una sensació agradable. T’adones que a la teva nòvia no li agradaria un ou podrit, i, ves a saber, tampoc la col.lecció de paneroles mortes, encara que n'hi hagi de les grosses. Potser el pare tingui raó, i de vegades un no sàpiga com encertar-la.
Dilluns, 26 d'agost
Àngels exterminadors
Sempre havia sentit a parlar de l'existència dels àngels exterminadors. Als llibres de caire apocalíptic apareixien com els ejecutors d'algun càstig diví. La seves imatges eren immortalitzades en les pintures de les esglésies. Bé, una llegenda com una altra, que podia espantar les persones amb un excés de credulitat.
Avui n'he vist un de carn i óssos. Si la cosa no fos una mica tragicòmica, ni en parlaria. De gent boja pel món n'hi ha ple i de vegades l'atzar fa que ens els topem. Sempre pots trobar-te cara a cara amb algú que les emprengui amb tu per ves saber quina dèria. No és que tinguin res en contra teu, només que t'agafen com la víctima que els ve més a mà en aquell moment. I, quan t'hi trobes, com que no saps d'on ve la cosa, et costa una mica de reaccionar.
Vas tranquil.lament per un carrer centric, a les 12 del migdia.Camines tot escrivint un missagte pel mòbil. Et creues amb un senyor gran que porta una mena de bastó llarg amb empunyadora rodona. De cop, sents una veu a darrera que comença a escridassar-te. No entens res i continues el camí. La veu es va acostant i et tornes a girar. Llavors veus com amenaça amb el basto. Ja veus la bola rodona a prop del cap. L'home, que ja passa dels setanta, ve cap a tu amb la intenció de picar-te. No saps què passa i vols travessar el carrer per evitar problemes. Però........
De cop caus. La faldilla és massa estreta per poder córrer i les sandàlies no ajuden. Ara ets tota llarga al terra i veus el bastó a sobre. La gent comença a arribar, però només s'ho miren. Sents com l'home diu "mataré a todos los que llevan mobil, que me atacan con sus radiaciones" a part de unes paraulotes que vull oblidar per respecte a la mare. No saps què passa, t'aixeques de nou. Vols travessar el carrer i tornes a caure. Els cotxes s'aturen i tu et veus enmig d'un bassiot amb aigua i fang. Algú t'ajuda a aixecar-te, altres agafen l'home, que continua brandant el pal i intentant agredir a qui el subjecta. LLavors et veus ferides i sang arreu. Genolls, colzes, má. Encara tens el mòbil mig brut a la mà. Comences a reaccionar i t'adones que la faldilla s'ha esquinçat i que vas com una cabaretera. Només et faltava això!. El que t'ha vingut a ajudar diu d'anar a l'hospital i a la policia. Dius que vols a anar a casa curar-te i a cambiar-te de roba. Tremoles. Marxes d'allà sense mirar enrera. Gairebé no recordes la cara de l'agressor i això que el tens vist.
La resta, previsible. Cures en un centre mèdic. Vacuna del tètanus. Visita a les policies. Ferides que comencen a coure més.
Avui m'ha tocar a mi la visita d'aquest angelet. A partir d'ara l'anomenaré l'àngel exterminador de mòbils. ¿Serà que déu no vol que li disputem l'espai aeri? A part de la broma, perquè realment aquell home era un boig per tancar, avui m'he sentit fent el paper de crist a la Passió ( ho dic per les 2 caigudes i les ferides, que són en llocs semblants i fins i tot la de la mà recorda el clau famós).
I jo que pensava que això de caure, pelar-se els genolls i que t'hagin de clavar la injecció del tetanus pertanyia al passat. No, es veu que no. Serà que tornem a ser joves, ves.
mas
mas Àngels exterminadors
Sempre havia sentit a parlar de l'existència dels àngels exterminadors. Als llibres de caire apocalíptic apareixien com els ejecutors d'algun càstig diví. La seves imatges eren immortalitzades en les pintures de les esglésies. Bé, una llegenda com una altra, que podia espantar les persones amb un excés de credulitat.Avui n'he vist un de carn i óssos. Si la cosa no fos una mica tragicòmica, ni en parlaria. De gent boja pel món n'hi ha ple i de vegades l'atzar fa que ens els topem. Sempre pots trobar-te cara a cara amb algú que les emprengui amb tu per ves saber quina dèria. No és que tinguin res en contra teu, només que t'agafen com la víctima que els ve més a mà en aquell moment. I, quan t'hi trobes, com que no saps d'on ve la cosa, et costa una mica de reaccionar.
Vas tranquil.lament per un carrer centric, a les 12 del migdia.Camines tot escrivint un missagte pel mòbil. Et creues amb un senyor gran que porta una mena de bastó llarg amb empunyadora rodona. De cop, sents una veu a darrera que comença a escridassar-te. No entens res i continues el camí. La veu es va acostant i et tornes a girar. Llavors veus com amenaça amb el basto. Ja veus la bola rodona a prop del cap. L'home, que ja passa dels setanta, ve cap a tu amb la intenció de picar-te. No saps què passa i vols travessar el carrer per evitar problemes. Però........
De cop caus. La faldilla és massa estreta per poder córrer i les sandàlies no ajuden. Ara ets tota llarga al terra i veus el bastó a sobre. La gent comença a arribar, però només s'ho miren. Sents com l'home diu "mataré a todos los que llevan mobil, que me atacan con sus radiaciones" a part de unes paraulotes que vull oblidar per respecte a la mare. No saps què passa, t'aixeques de nou. Vols travessar el carrer i tornes a caure. Els cotxes s'aturen i tu et veus enmig d'un bassiot amb aigua i fang. Algú t'ajuda a aixecar-te, altres agafen l'home, que continua brandant el pal i intentant agredir a qui el subjecta. LLavors et veus ferides i sang arreu. Genolls, colzes, má. Encara tens el mòbil mig brut a la mà. Comences a reaccionar i t'adones que la faldilla s'ha esquinçat i que vas com una cabaretera. Només et faltava això!. El que t'ha vingut a ajudar diu d'anar a l'hospital i a la policia. Dius que vols a anar a casa curar-te i a cambiar-te de roba. Tremoles. Marxes d'allà sense mirar enrera. Gairebé no recordes la cara de l'agressor i això que el tens vist.
La resta, previsible. Cures en un centre mèdic. Vacuna del tètanus. Visita a les policies. Ferides que comencen a coure més.
Avui m'ha tocar a mi la visita d'aquest angelet. A partir d'ara l'anomenaré l'àngel exterminador de mòbils. ¿Serà que déu no vol que li disputem l'espai aeri? A part de la broma, perquè realment aquell home era un boig per tancar, avui m'he sentit fent el paper de crist a la Passió ( ho dic per les 2 caigudes i les ferides, que són en llocs semblants i fins i tot la de la mà recorda el clau famós).
I jo que pensava que això de caure, pelar-se els genolls i que t'hagin de clavar la injecció del tetanus pertanyia al passat. No, es veu que no. Serà que tornem a ser joves, ves.
mas